Pàgines

dijous, 6 d’octubre del 2011

CONTE : EL PETIT CANGUR

En el curs d'Educació emocional que vaig fer aquest estiu , unes de les activitats era llegir i comentar aquesta història que  a mi, personalment, com a mestra i com a mare em va fer remoure moltes coses. A veure que us sembla:

Un dia, el Petit Cangur va treure el cap pel forat de la bossa i va dir: “Oh! Que n’és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com és?”

“Ja te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal, o trobar males companyies i 
exposar-te a perills innecessaris”- va dir la mare mentre acariciava dolçament el seu pèl suau -, “jo sóc una mare responsable i decent”. El Petit Cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó a dins la bossa.

Però Petit Cangur creixia, es feia gran, i quan gairebé ja no cabia dins la bossa la mare li va ordenar: “Et prohibeixo que creixis!”I el Petit Cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix instant.

El Petit Cangur , des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intel·ligent i tot ho trobava interessant. Però la Mare Cangur estava molt molesta perquè no trobava resposta a moltes de es preguntes que el seu fill li feia. Al final li va dir: “Et prohibeixo que facis més preguntes!” I el Petit Cangur no va preguntar mai més res.

Un dia les coses van estar a punt d’arreglar-se. El Petit Cangur, des del seu lloc d’observació, va veure una cangureta preciosa. “Mare! –va dir-, em vull casar amb aquella cangureta”.

“Ai! –va respondre la mare-, “em vols abandonar per anar-te’n amb una qualsevol? Et prohibeixo que et casis!” I el Petit Cangur no es va casar.

Quan la Mare Cangur es va morir van venir a treure el Petit Cangur de la bossa de la difunta. Era un animal estrany. El seu cos era petit, però en canvi feia cara de vell.

Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda. “Tinc por” –va dir. “Si us plau, em voleu posar en el sot d’aquell arbre?”

I el Petit Cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre. De tant en tant comentava: “Realment, que n’és de gran el món!”

Què us ha semblat ? 
No podem sobreprotegir els nostres infants, els hem de deixar créixer i fer-se grans. Els hem de permetre ser responsables , esforçar-se i tenir la satisfació de superar els reptes que ells es proposin. 

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord Marta, cal no sobreprotegir als infants, deixar-los crèixer, fer-los viure la vida. Com bé explica la història, si això no ho aprenem a fer quan toca els infants no creixeran, no veuran món, no seran capaços d'aforntar-se a la vida. Cal que explorin, experimentin, juguin, coneguin,... Tanmateix, això no vol dir que els puguem guiar en aquest aprenentatge.

    salutacions. Abraçada.

    ResponElimina
  2. Jo també vaig fer aquest curs al Juliol d'Educació Emocional amb Primsa i aquesta història em va agradar molt, és ben bé, el refelex de la nostra societat!

    ResponElimina